Virreina, Centre de la ImatgeUna mostra que repassa les obres més destacades d’un creador maleït del cinema experimental espanyol, una figura de culte eclipsada per la guerra civil i la dictadura que va explorar nous formats audiovisuals i va concebre el cinema com un espectacle total que desbordés la pantalla.
«Sóc un esdeveniment. No tinc cap altra silueta que el canvi.»
El perfil de José Val del Omar (Granada, 1904 – Madrid, 1982) no es pot adscriure a una activitat gaire concreta, tot i que va pertànyer a una generació que va creure en el cinema com un art de ple dret. Però si se’l vincula al mitjà cinematogràfic, és com un creador maleït, d’obra exigua —almenys quant al metratge que se’n conserva actualment—, i com un excèntric al si de la cinematografia espanyola. Després de participar en l’experiència de les Misiones Pedagógicas republicanes, Val del Omar es va dedicar en gran part a l’exploració tecnològica, tant en aspectes que concerneixen el cinema i els reptes plantejats en el seu temps (cinema sonor, en relleu, en color, pantalla ampla…), com en altres terrenys que inclouen l’electroacústica, la ràdio, la televisió i les aplicacions educatives dels mitjans audiovisuals. Algunes de les seves intervencions pretenien trobar solucions pràctiques, especialment en el marc de la depauperada economia de l’Espanya de Franco, però d’altres es van endinsar en la noció d’espectacle total amb un instint visionari insòlit, encara més si es té en compte que moltes de les seves idees al respecte ja les va fer públiques entre els anys 1928 i 1944. Aquestes inclouen el desbordament de la pantalla i la persecució d’un cubisme acústic i visual mitjançant el so diafònic, envoltant, i la tactilvisió amb tècniques basades en una il·luminació pulsativa, parpellejant. A més, Val del Omar sempre es va mantenir al corrent sobre els últims mitjans i tecnologies i va arribar a entreveure les perspectives que s’obrien amb la cibernètica, el làser, el vídeo digital i els mitjans mixtos.
Aquesta exposició pretén abordar elsense fi de Val del Omar, en al·lusió al rètol característic amb el qual es clouen alguns dels escassos films que va deixar acabats, però també a la repercussió dela seva obra fragmentària i inconclusa. Una obra d’intents, per acudir a un terme que va fer servir en moltes ocasions i amb resignació per referir-se a la seva tenaç activitat entorn de la imatge i el seu vessament. Un quefer notan orientat a una finalitat com a un procés constant d’exploració que va discórrer de la fotografia i el cinema als mitjans electrònics, i al pressentiment d’una pràctica sincrètica que va designar amb la sigla PLAT (Picto Lumínica Àudio Tàctil).Tot això sense deixar de remetre’s a una cultura de sang, sobre la qual l’havia il·luminat el seu paisà Federico García Lorca, que va fer compatible amb la innovació tècnica i amb la persecució d’un llenguatge de tremolors. Exposar Val del Omar, per tant, implica el repte de recollir laseva empremta, les seves idees, més enllà d’una obra que s’escapa del sentit habitual i tancat del terme, perquè comprèn també les seves màquines, els residus dels seus projectes escapçats o inacabats, i els escrits, gràfics i collages que reflecteixen les seves idees desbordants.
